El Relat d'un soci amant de la MTB "Mr.Txume"

TERRA DE MAQUIS. LA HISTÒRIA D’UN REPTE ACONSEGUIT.
Tot va començar a la primavera de l’any 2009, quan el meu amic David Zafra, pels que no el conegueu és el  MaquiMoto més gran, em va dir d’anar a donar una volta en bici.

La veritat que devia fer uns 12 anys que no en tocava ni una, dels 14 als 19 anys hi vaig anar molt, sortia cada cap de setmana i fins i tot tenia una bona màquina de la època, una Merida que em va costar tot un estiu de curro per poder-me-la comprar, però en aquella època la meva gran afició era el bàsquet i clar compaginar entrenaments, partits, estudis i jaranes nocturnes no era massa compatible en aixecar-se cada diumenge a les 7.00h de matí per anar a patir pels boscos del Bages.

En tots aquests anys mai he deixat de fer esport, del qual n’he estat sempre un autèntic malalt. Vaig deixar el bàsquet als 26 anys, avorrit de lesionar-me els turmells entre 2 i 3 vegades l’any, però vaig seguir anat a correr, jugant a tennis, a squaix i esquiant, una de les meves grans aficions. Suposo que tot això em va ser de gran ajuda a aficionar-me a la btt, doncs des d’un primer moment ja la vaig poder començar a disfrutar i no a patir com li passa a la majoria que hi comença.

Tornem a l’inici, el dia abans vaig anar a rescatar la meva reliquia, una Merida rígida de l’any 1994, 15 kg de bici i totalment impecable, res canviar càmeres, una mica d’oli i a correr. Varem començar la ruta per pista, i em prou feines aconseguia aguantar l’equilibri quan al camí hi apareixien 2 pedres separades menys d’un metre, mare meva, imagineu-vos quan varem agafar el primer corriol. Durant mesos vaig odiar-los, qui o havia de dir eh?????

A partir d’aquí vaig començar a anar-hi cada cop més, 2-3 dies a la setmana, normalment sempre entre setmana i a fer res 10-15km. Vem fer un grupet molt maco, el Zafra, el Manel, l’Oriol i el Roger Fontanet, el Santacana i sortíem a les tardes a donar el volt. Recordo perfectament que de tant en tant dèiem d’anar a pujar el Collbaix per la cara nord, allò per nosaltres ja era la re hòstia. Mare meva quins temps!!!!!

Un dia varem quedar amb l’Uri d’anar a pujar a Montserrat, això ja eren 50km, palabras mayores. Ens va acompanyar el Josep Franquesa, ell ja feia temps que li donava a la btt i era la nostra referència. Aquell mateix dia em vaig donar compte que havia de canviar de bici urgentment.

Doncs res, cap al Tomàs Belles a adquirir una nova màquina. La nova adquisició era una Felt d’alumini, algo normalet per començar, però com a mínim ja tenia forquilla amb suspensió, anem millorant.

Aquell mateix estiu ja vaig començar a fer rutes llargues, aprofitant les vacances d’Agost 2009 vaig fer alguna ruta de 50-60km per la Cerdanya i per la Costa Daurada. La meva afició cada cop era més i més gran.

A finals d’aquell mateix estiu varem apuntar-nos a les primeres 3h de Resistència de Manresa, quines pintes i com vaig patir a la primera volta.

Justament va ser allà és on ens varem retrobar amb Raül Montfort, desprès d’alguns anys sense teni massa contacte. Ell ha estat tota la vida un gran aficionat i malalt de la bici. Quan em va veure es va sorpendre moltíssim de que jo també hi anés i li va costar un segon d’invitar-me a donar una volta un dia per ensenyar-me uns corriols de la zona de Santpedor.

I aquí va començar tot l’envolao, en aquell temps al Raül ja li ballava al cap muntar alguna cosa, però que la portava molt en secret i de la qual només en donava petites pistes, però sense arribar a desvetllar-ne res.

Varem començar a quedar més sovint i per tant a començar a fer rutes amb cara i ulls, cada cop el vici augmentava i el nivell de la gent amb que anàvem també.

Va arribar l’hivern, i la malaltia ja era tant gran que vaig començar a sortir als migdies, doncs a la tarda era impossible entrenar. Com m’havia de veure, sense fer la meva imprescindible migdiada i dinant en acabat un entrepà a la feina, això volia dir que alguna cosa estava canviant.

Cada cop més posat en el món, cada cop coneixent a més gent, cada cop augmentant el nivell...arribava el moment de tenir una bona màquina. I va arribar la meva Cannondale Taurine Carbon, això ja eren paraules majors. 11 kg de bici que m’havien d’ajudar a augmentar una mica més el meu nivell.

Va ser com un preludi del que havia de venir, doncs justament aquell mateix mes el Raül anunciava que es feia la 1ª Volta al Bages en Btt, el que ara tots coneixem per Terra de Maquis.

Evidentment jo vaig participar en aquella primera edició, però vaig fer-ho dins de les meves possibilitats, en arribar a dalt del Cogulló ja me’n vaig tornar cap a casa fet pols.

Va ser una 1ª edició entre amics, doncs es va haver de suspendre a última hora pels pocs inscrits que va haver-hi, però es va convidar igualment a tots a que vinguessin a fer la ruta, pagant-se cadascú les seves despeses. Sense cap mena de dubte aquella primera edició del 2010 és la que manté intacte el verdader esperit de Terra de Maquis.

Abans i desprès d’aquesta edició, molta gent deia que era una animalada fer un event d’aquestes característiques i que estava destinat al fracàs, els kilometres, el desnivell, el percentatge de corriols, l’utilització exclusiva del gps, dos dies,... era un format tant extrem i innovador que espantava, però els membres d’Outcat van seguir creien en el projecte cegament.

A partir d’aquí el meu vici/bici ja era imparable, com enganxa mare meva, vaig començar a fixar-me objectius més ambiciosos, i desprès de només un any amb bici em vaig inscriure a la Selenika, la meva primera de més de 100km. La veritat que no ho tenia massa clar, però per algo s’havia de començar. De fet mai l’oblidaré, com vaig patir mare meva, però tots els que aneu en bici ho sabeu, el patiment és un amic inseparable.

Aquí van seguir d’altres animalades varies, com la ja clàssica up&down berga-santpedor, 120km, la meitat dels quals és fan de nit i d’altres rutes que començaven a introduir-me una mica més en la llarga distància.

Van anar passant els mesos i el Juny del 2011 s’acostava, aquest cop el projecte ja havia canviat de nom, era ja molt més ambiciós, se l’hi havia donat un caràcter històric jo crec que immillorable, ja pensant en un futur immediat i amb molt més projectes que simplement la Volta al Bages. Terra de Maquis n’era el nom escollit.

En aquella 2ª edició es va optar per dos formats, un de curt de 170km (100+70) i el ja conegut 230 (130+100). Els organitzadors eren molt reticents a aquest format curt, però es va provar per veure realment que és el que els possibles participants buscaven. La resposta va ser ràpida, dels 80 inscrits només 15 ho van fer a la vesió curta. I si, jo n’era un d’ells, encara no em veia en cor de fer la llarga, s’ha de ser conscient de les possiblitats que un te. En aquella edició vaig ser Finisher i en tinc la fusteta, però de la curta, per això mateix als membres d’Outcat que la varem fer se’ns va batejar amb el nom de Maquis Malis, i així continuarà per tota la vida, i amb molt d’orgull.

Feta aquesta l’objectiu era ja molt clar, havia de ser Maqui Bueni fos com fos. Tenia un any per endavant i me’l vaig pendre molt seriosament, entrenos de qualitat, dieta estricta, bici nova, etc.

A part de la ja tradicional Selenika, varem començar per una de les meves preferides, la espectacular Bicicims, per continuar amb la Marató d’Aguilar de Segarra, La Brevet 200, La Lluçanes Ferestec, La Diferent Xtrem, L’Anoia Race Tour Non Stop, entre d’altres, augmentant cada cop més els km per arribar a Terra de Maquis a punt.

Sense cap mena de dubte arribava preparat, o això creia, perquè en el km 100 de la primera etapa les meves cames, però sobretot el meu cap van dir prou. Podria parlar de molts factors que em van fer abandondar en l’edició 2012, la forta calor, la falta d’hidratació, el ritme dels primers 50km, potser fins i tot la falta de descans i excès d’entrenaments, però realment crec que el principal motiu va ser el mental. Estava tant segur de que acabaria que veurem en l’estat físic en el que estava em va enfonsar i no vaig saber sobreposar-me.

Terra de Maquis, com altres proves d’ultrafons, són proves on estar entrenat físicament és de vital importància, però estar-ho mentalment encara ho és més, perquè sempre arriba el moment on les cames fallen i a partir d’aquí és el cap el que t’ha de portar a l’arribada i això jo encara no ho tenia del tot entrenat.

No us imagineu el greu que em va saber no poder acabar, però aquell no era el meu any, la glòria encara havia d’esperar.

L’Agost d’aquest mateix any va arribar al mon l’Arnau, ell va arribar per fer-nos encara més feliços a la meva dona Esther i a mi. L’arribada d’un fill sempre és una cosa molt gran, inigualable, no hi ha res que es pugui comparar a la felicitats que et produeix. Sempre és una incògnita saber com anairà la vida a partira d’ara, dormirà, no dormirà, es portarà bé, ens ho sabrem convinar…. són dubtes que apareixen i per tant no et pots plantejar res fins que no passen els mesos i vas veient com evoluciona.

Aquell Setembre em vaig saltar la Bicicims i la Selenika i no pas perquè no hagués pogut entrenar, doncs l’Arnau és un sol i des de que va neixer no ens ha donat ni un problema, sino perquè em venia més de gust estar amb la meva familia. Ells són el meu motor, sense ells res d’això tindria sentit i per tant tocava cuidar-los i molt.

Recordo que els dies desprès de TDM’12 estava molt cremat, no volia veure la btt, de fet vaig estar 2 mesos sense tocar-la. No m’havia ni plantejat fer l’edició 2013. Tenia altres coses al cap més importants en aquell moment.

Van anar passant els mesos i mica en mica el meu cap es començava a posar a lloc. Físicament m’he trobat tot l’any molt bé, tot i que no he particpat a cap cursa no he parat, btt i caretera, augmentant cada cop distància, però mica en mica i sense ni presions ni objectius.

Finalment al mes de Març i desprès de parlar-ho amb la meva dona decideixo fer Terra de Maquis 2013. Aquest any és el primer que en sóc un dels organitzador i per tant el meu primer propòsit és fer-la de bici escombra, per no posar-me més presió a sobre.

A partir d’aquest dia vaig començar a augmentar la càrrega d’entrenaments, sabia perfectament que si no entrenava no acabaria, però a diferència de l’any passat volia entrenar també el coco. Per fer-ho res millor que fer rutes llargues +80km btt i +150km road tot sol. Quan arriben els moments crítics no tens més remei que espavilar-te com sigui i això et fa mentalment més dur. En aquests 4 mesos (de Març a Juny) n’he fet unes quantes d’aquestes i realment les recomano per millorar en aquest sentit.

Finalment decideixo fer-la però tal com toca, vaig enredar al meu cosí Ramon perquè fes ell de bici escombra…jejejejeje!!!! Ell content i jo també.

Han estat uns mesos molt intensos en tot els sentits, organitzar una cursa d’aquest estil no és fàcil, te un curro espectacular de molts mesos. Una de les meves tasques és fe de tracker, la qual cosa ja em va bé per entrenar, però sabia que les dues últimes setmanes havia de descansar per arribar en condicons i això no és possible, la feinada que hi ha fa que t’haguis de multiplicar per ajudar als teus companys, però val molt la pena.

Ja ho tenim aquí, desprès d’una última setmana de bojos preparant-ho tot, netejant corriols, fent proves amb els localitzadors, etc, etc…. ha arribat el dia.

1ª ETAPA TDM 2013

Al contrari d’altres anys estava molt tranquil, havia dormit bé, havia esmorzat bé i tenia molt clar el que havia de fer, els primers km s’havien de fer ràpid, per evitar embussos als primers corriol i arribar a Sant Joan en menys de 40mt. A partir d’aquí el més important era no perdre temps, però no corrents més, sino parant poc.

La meva intenció era anar al meu ritme i no obsesionar-me en seguir a ningú, va ser un dels errors que vaig pagar cars l’any passat, aquesta Terra de Maquis la corria només jo i en aquest sentit he de reconeixer que he estat un pel egoïsta i per tant demano disculpes a tothom a qui hagi pogut afectar, sabeu que no sóc així, però ho havia d’aconseguir fos com fos.

En la primera etapa vaig anar molt i molt bé fins al km 80, on vaig tenir el primer avis de rampa, just abans de la Matapijus, quina casualitat. En aquell mateix moment vaig avisar als meus companys de ruta, al Vily i al Jaime, que jo baixava el ritme però que ells féssin. Sabia que havia de recuperar les cames i hidratar-me encara més, sino no acabaria.

I així ho vaig fer. Quan vaig arribar a Castelltallat el Vily i el Jaime encara hi eren, em van dir si continuava amb ells però jo els vaig dir que no. Aquí és on el cap ja començava a treballar, tenia molt clar que si anava amb ells perillava, doncs es trobaven millor que jo.

Vaig arrancar direcció Antius, sabia perfectament que m’esperaven els km més durs. Les rampes em respectaven, de tant en tant algun avis però sense importancia, estava fent les coses ben fetes.

Al arribar a Antius km 109, sorpresa, el Vily i el Jaime a l’avituallament, ostres, doncs tampoc vaig tant malament no??? Això em va animar moltíssim, però jo a la meva, sabia de la duresa dels últims 22km i que per anar bé els havia de fer sol.

A partir d’aquí va començar el que ja sabia que un moment o altre arribaria, però com que ho sabia havia d’estar preprat per superar-ho. Les rampes cada cop eren més seguides i més intenses i les meves forces començaven a defallr. Feia estona que no podia ingerir res sòlid, no tenia gana, i anava tirant d’isotòtic i gels.

Finalment a Viladelleva vaig decidir parar, necessitava fer estiraments per relaxar les cames i controlar les rampes. 20 mt d’estiraments i tornem-hi que l’últim avituallament està a només 2 km.

Les dues rampes abans d’arribar a l’últim avituallament les vaig fer caminant, per no forçar absolutament res, tenia ganes d’arribar i seure una estona. Així vaig fer-ho, però al aixecar-me un moment per agafar un got d’aigua em vaig començar a marejar, sabia que si no marxava d’allà no arrancaria, vaig veure-me’l, vaig pujar a la bici i a per els últims 7km.

Kilometres que me’ls conec a la perfecció, que són entretinguts però no massa durs i que si es fan amb tranquilitat passen ràpid.

En fi, ja estava a la casa i hi arribava acompanyat dels companys de la Bisbal, amb els que vaig compartir moltíssims km tant de la primera etapa com de la segona.

Buffff!!!!!! Giro a l’esquerra i l’arc de la meta ja estava allà. Quants sentiments en un moment em van passar pel cap, sobretot al veure a l’Esther i a l’Arnau esperant-me a l’arribada. Sentiments continguts, sabia que havia fet la feina més dura, però que encara no l’havia acabat. Estava rebentat, vaig estar 45mt donant voltes perquè si m’assentava em marejava. Com em va costar, però la 1ª Etapa ja estava acabada. Ara només tocava fer la feina ben feta, menjar molt i molt bé i descansar, que demà en tocaven 106 més.

2ª ETAPA TDM 2013

Ens aixequem ben d’hora, les cames estan cansades, normal, però tampoc tant com em pensava. Un bon esmorzar i al lio.

Se d’altres anys que al principi sembla que no podràs ni fer 10km, però que al cap d’una estona de rodar tot es veu d’una altra manera. I així va ser. Era important contenir-se en els primer 20km fins a Sant Cugat de Racó, a partir d’allà si les cames acompanyaven ja es podria obrir gas.

Molt bones sensacions durant tota l’etapa, sempre formant part d’un grup d’uns 8 corredors entre els quals els meus companys d’Outcat, Vily, Jaime i Ferran. Anaven a un ritme que podia seguir perfectament i per tant perquè anar sol quan pots anar tant ben acompanyat.

Els kilometres anaven passant i cap simptome de feblesa. Fins i tot varem compartir uns kilometes amb el meu cosí Ramon que anava cap a Calders a esperar-se a l’hora de tall. Crec que debia flipar de com anavem desprès de portar el que ja portavem a les cames.

Cada cop quedava menys i els meus sentiments començaven a sortir, però encara no tocava, els havia de contenir, podien passar mil coses.

En arribar a l’últim avituallament, a 2km de meta, vaig trobar al Xavi Castanyo, l’alegria amb la que em va mirar van fer que ja m’ho comences a creure. En aquests moment, quan estas tant a prop d’aconseguir el teu objectiu i tens tant clar que l’aconseguiràs el teu cos es relaxa, crec que no havia fet els corriols de Santpedor tant a poc a poc en la meva vida, però s’havien de disfrutar, sabia que la glòria estava a punt d’arribar i volia començar a viure-la com més estona millor.

I per fi, la via del tren, mai havia tingut tantes ganes d’arribar al collons de via del tren. El seu lateral és el camí que buscava des de que aquell any 2010 el Raül em va convidara fer un tros de la Volta al Bages. Pensava quines ganes de poder fer-la tota, però no sé quin dia podrà ser.

Doncs el dia ja havia arribat i ara si………arc de meta i al final d’ell molta gent, es veu, perquè jo nomès vaig veure a la meva dona Esther. És la persona que més desitjava veure a l’arribada, perquè sense ella tot això no hagués sigut possible i per tant tot li dec a ella, ella si que és una veritable Maqui!!! El divendres quan ens varem despedir li vaig dir que aquest any acabaria Terra de Maquis i que ho faria només per ella i per l’Arnau i aconseguir-ho i trobar-los a l’arribada van fer que en aquell precis instant fos l’home més feliç del mon.

Al abraçar-me amb ella i al agafar a meu petit en braços no vaig aguantar més, la contenció ja no tenia sentit, i em vaig posar a prorar com un nen petit. La veritat que no recordo la última vegada que havia plorat, però aquestes llàgrimes em van fer sentir com feia temps que no em sentia. Feliç de tenir la dona que tinc, no em cansaré mai d’agrair-li tot el que fa per mi, t’estimo tant!!!!; feliç de tenir el fill que tinc que em fa sentir el pare més afortunat del mon; feliç de tenir els companys que tinc, veure el Raül com s’emocionava al donar-me la fusta també em va posar la pell de gallina; i feliç per fi d’haver acabat Terra de Maquis.

Molts pensareu que no n’hi ha per tant, però pels que vivim el sentiment Maqui dia a dia sabem que no és una simple pedalada, que acabar-la no és gens fàcil i que per fer-ho necessites la conjugació de molts valors i que per tant ser Maqui no és una cosa qualsevol, és una ACTITUD!!!!!!!!!!!! només fa quatre anys que vaig en bici, per tant amb esforç i constància tots podeu aconsegui-la.

VA PER VOSALTRES!!!!!!!!!!!!!!!! US ESTIMO!!!!!!!!!!!!