CRONICA MONTSERRATINA 2012

Com gairebé sempre vam quedar  via  “whats”  per fer la Montserratina. Teníem molt clar que havia de ser una mica maqui, tal i com som nosaltres jejejeje, i per tant pujar directament era massa curt!!! La ruta que ens vam proposar a fer era:  Navarcles-Calders –Monistrol de calders- Mura-Pont de Vilomara-Monistrol de Montserrat-Montserrat- Can Massana- Manresa, uns 100 km una ruta més feta per nosaltres.  En un principi també havia de haver vingut  l’Uri, que per cert  té una bici molt guapa... Vam sortir  amb 8ºC,  a les  8h del Pont Vell en Jaime Pozo, Jordi Vilaseca i un servidor, i també ens acompanya ”la rasca” que si ningú la coneixes és un fred d’aquells que arronsa la tita. Era la meva primera Montserratina,  només sortir de casa ja se’m va fer extrany veure tants ciclistes pel carrer, això no és normal! Primera sorpresa!  Direcció al Pont Vell ens vam trobar amb el Vily. Sí,sí aquet senyor que rebenta ell solet l’Strava per allà on passa, un animal vaja!!!  Allà  ens  espera el Sr. Pozo amb el fred d’aquest que us he parlat jejejejeje.

Anem cap a St. Fruitós, al arribar ens creuarem amb l’Emili Jaen , i ens diu: si avui toca Montserrat és cap a l’altre direcció!!!  Vily li contestà:   no, no, si ara hi anem però fem una mica més de volta.   Amb ritme una mica lleuger vam arribar a Calders, en la baixada fins a Monistrol feia molt de fred, a la carretera donava tota l’estona l’ombra i no hi havia sol per enlloc, cada vegada que ens donava el sol era com una sensació de dir ufffffff k ve s’està amb el solet i com escalfa.  Arribant a Monistrol de Calders em vaig fixar que al costat de la carretera semblava que l’herba estava gelada llavors li vaig demanar al Jaime a quina temperatura estàvem i em va dir, ni fred ni calor 0ºC i vaig pensar collons, allò que havia  vist si que era gel, més endavant m’ho confirmaren els cotxes que tenien els vidres tots glaçats. Pensava que arribi la pujada per treure’m aquest fred de sobre, finalment, vam arribar a la famosa V i no és la de la pel·lícula aquella que es fotien rates per dinar. Baixem la V . Una vegada a dalt aprofitem tots tres per fer un riu, ostres em vaig tingué que mirar 2 vegades, on està?????  Se m’haurà caigut pel camí???? era com un cacauet!!!!!  al final la vaig poder trobar ”lo meu amb va costar” baixem fins a Mura, direcció Rocafort, ens trobem  a tres ciclistes, un d’ells anava tot de curt, quan dic curt vull dir amb samarreta  sense mànigues!!!! Tots tres reien,  nosaltres vam pensar que li estarien fent  en poques paraules........  UNA PUTADA, una altra sorpresa , anàvem parlant que si pararíem a fer un cafè i una barreta a el Pont, al final decidim continuar cap a Montserrat i allà ja faríem barreta, coca cola o cafè. Arribant a Monistrol allò s’anava  engrescant per moments cada vegada es veien més i més ciclistes allò s’emblava qui sap què, comencem  a pujar cap a Montserrat, jo no havia vist tan tio en bici en me vida cada vegada que fèiem una corba veiem a més i més gent en bici tant de carretera com de muntanya, tan era com pujar la qüestió era arribar, em van comentar que regalaven un “pin” a tothom, nosaltres estàvem pujant mentre els que  baixaven avançaven  a els cotxes i tot, els cotxes deurien flipar amb tantes bicis per tot arreu . A mitja pujada, a la meitat d’una  corba veig que la bici em fa una cosa rara i penso buenoooooo això de l’aire ja em comença a tocar la polla, a la següent corba pedalaves i no avançaves es feia molt difícil, pensava quin fàstig de vent. Més endavant veiem un autocar parat en mig de la carretera què collons haurà passat?  Hi havia una cua de deu per poder entrar a Montserrat i comencem a avançar cotxes i autobús per la dreta i esquerra com es podia,  a dalt em trobo a un amic meu, (un altre maqui Pablo Sánchez) que havia pujat amb btt una altra sorpresa!!  Ens fem la foto de rigor, l’aire s’havia endut tots el núvols  era impressionant es podia veure la torre de Collserola,  el mar, estava tot el cel molt clar. Ara si anem a buscar el nostre pin, ens disposem a buscar el bar per fer el cafè  i la barreta però no ens deixen passar  i decidim anar a fer el cafè i la barreta més endavant, Home que estrany  esta tancat!!!!!!!!! ara tocava el més “divertit”  de Montserrat  la tornada pels tobogans fins al Bruc allà si que feia aire unes ràfegues que flipaves, tenies que posar tot el teu pes contra el vent per no caure de la bici i costava molt avançar, al final decidim ni barreta ni cafè ni res fins a Manresa, amb dos collons, això si poc a poc que era molt perillós corre amb tant de vent, al final ens van sortir casi 100km  amb molt FRED i molt molt  VENT, sorpreses i ciclistes bojos amb màniga curta (s’ha d’estar molt sonat), i tot això per un pin.. això si ens ho vam passar teta mil gràcies als meus companys de fàtigues Vily i Pozo ah!!!! Tinc encara la barreta sencera  ;)

Espero que us  hagi agradat,
Salut i bieles

Rulinas