Quebrantahuesos 2012

Brevet 200, brevet 300, Remences, Terra de Maquis i ara Quebranta Huesos. Mare de déu un bon ritme aquest 2012. Oriol  vas fer or amb un temps realment bo.  Felicitats

Quan vas decidir que ho volies fer la Quebranta huesos(QH)?

L’any passat, el  meu cosí Cristobal em va animar. Li feia molta gràcia fer-la i se la volia posar com a repte, en part per obligar-se a entrenar els durant tot aquest temps.

   

D’Outcat hereu el Villy tu i qui més?

El Jordi Santacana, que és de Cyclery i Outcat

   

Després de fer Terra de Maquis, estàs fi com una Rosa. Et vas notar en condicions i no vas notar gens de fatiga a la QH?

Després de TDM canvies les sabates per  espardenyes de cotó fluix! La fatiga diria que la recuperes en els 6 dies si fas bondat, però les cames no.. Quan anàvem pel km 120 van començar el "drami" Dolors articulars, sobrecàrregues de isquis, quàdriceps adolorits.. "dolori di gamba" com diria alguna Vaca Sagrada d'Outcat.

Va, quina va ser l’anècdota del dia? Segur que us en va passar alguna. Us coneixem!

En vem tenir poques significatives, potser la del Josep Franquesa és l’únic a destacar. He d’explicar que per circumstàncies que no venen al cas, ell anava amb una bicicleta exclusiva de gama alta amb components de competició que val més que un cotxe nou. Doncs a l’alçada de Hoz de Jaca (177km) hi havia un avituallament líquid, anàvem acalorats i al Josep se li va ocórrer la estranya idea de mullar-se els peus que, segons va dir, li bullien. Amb això que sense adonar-se’n  li va anar aigua la roda de darrera que era integra de carboni (aquest tipus de rodes deixen de frenar quan es mullen..). Va iniciar normalment el descens que venia després de l’avituallament i en arribar la primera corba es va adonar que allò no frenava.. A més duia unes cales a les que no estava acostumat i no podia treure un peu per intentar frenar i no caure per un petit precipici que hi havia. Amb tot això no li va quedar més opció que tombar la bici i fer la corba per la terra que hi havia a la cuneta, amb el risc de relliscar ell i bici.. Per sort, i suposo també pel seu passat en el MotoCross de competició, va aconseguir fer la corba per la terra i amb la bici entravessada com un autèntic freerider,  i tornar a l’asfalt per respirar fons..   La gent que ho va veure l’aclamava i el felicitava, se sentien crits de "Muy bien!!  La has salvao, la has salvaoo!!".  Bufff...

    

En marxes d’aquest tipus, segur que veu trobar més d’un conegut, no?

Si, vem anar-hi junts amb en Santacana i l'Oscar Lanza, que hi participava amb la Hand Bike i que, per cert, va guanyar la trepariscos en la seva categoria. Tota una proesa..

Allà ens vem trobar amb en Joan Pallàs de Cyclery i dos companys més.

Que destacaries de la QH? Esperaves més?

Hi ha moltes coses a destacar. Però en destaco les que impressionen més: El recorregut, el paisatge és fantàstic. L’organització, sembla mentida que amb tants mils de corredors, no es facin aglomeracions i sigui tot tant fluid. I finalment l’afició, que es desplaça per tot el recorregut com si fos una prova ProTour. Es posen als llocs més crítics, t’animen, et criden, t’ofereixen aigua, et donen diaris abans dels descensos.. Una passada..

Vas tenir algun moment crític?

Si, com he comentat, al km 120 degut a que havíem apretat força i suposo pels escassos 6 dies de la segona etapa de TDM, em van venir tots els mals. Em sentia amb moltes forces, però el cos no m’acompanyava, em feien mal els genolls, se’m carregaven els isquis i abductors, els quàdriceps, les cervicals..  Faltaven encara 80km i vaig témer de no poder acabar-lo sencer..

    

Bon ritme, quan vas decidir d’apretar? Vas acabant anant sol o vas anar acompanyat tota la QH?

Vem decidir d'apretar al principi que és quan es va més en grup i pots rodar molt, molt ràpid (45/50kmh). Vem anar una estona amb el Villy i la resta gairebé tota amb el Franquesa.

   

Fes-nos 5 cèntims de què va ser la QH de 2012.

He de reconèixer que hi vaig assistir de forma completament diferent a com ho faig en aquest tipus d’esdeveniments. Sense cap mena de nervis, ni de por, ni angoixa pre-cursa.. Vaig dormir la nit abans com un tronc (mai puc dormir bé abans d’una pedala important..)  I és que, després d’haver aconseguit ser un Maqui, tens la sensació que res pot amb tu. Que ets com indestructible al pas del temps, dels quilòmetres i de la fatiga. jeje!  Però res més lluny de la realitat, doncs és tractava  d’una cursa de 205km i 3.875m d’acumulat i ens va faltar un xic de seny i respecte.

Vem sortir amb la idea d’anar ràpid els 25km que són força plans, però amb l’eufòria i les bones sensacions, sens en va anar una mica l’olla i vem arribar al km 25 amb poc més de mitja hora.. Després vem afluixar perquè venia el primer port ,però quan veiem una recta, altra cop folls com si haguéssim fet Vilaredes i ja tornéssim cap a casa.. jeje!  

Resultat? Al km 120, després d’haver pujat el Marie-Blanque, estàvem fosos..  Ens sentíem amb forces però les cames ja ens deien "pa casa ya!". Segurament per haver apretat massa i no tenir-les al 100% després de Terra de Maquis. A partir d’allà, sens van baixar els fums i vem deixar l’olimp dels deus Maquis per tocar de peus a terra. Vem tirar de 34-28 i a menjar quilòmetres gaudint del paisatge.

Al km 180, un cop coronat el Portalet, i amb la llum de Sabiñánigo de fons. La cosa va canviar i els voltors que feia estona que ens seguien es van esvair. Ens vem prendre un gel, i gas a fondo altra cop, que 25km no són res i la majoria són pla i baixada..

Va ser una experiència molt maca. Tant per la impressió que causa tant ciclista per m2 com per un recorregut espectacular. Espero poder tornar-hi l’any que ve, amb la mateixa rauxa però amb més seny..  xD